Si poso tanta energia en el projecte és perquè jo mateixa vaig viure un període molt difícil després del naixement de la meva filla Lou, que va estar a punt de morir. Els dies posteriors al naixement i la tornada a casa van ser traumàtics, ja que em vaig sentir sola i abandonada. Aquest trauma va romandre enterrat dins meu i, sens dubte, va ser el que deu anys després, quan em vaig creuar amb la Chantal, va despertar una cosa poderosa i va convertir aquesta pel·lícula en quelcom vital. Em va obsessionar la idea de fer una pel·lícula situant-me en el vessant sensorial i emocional, perquè cada espectador pogués sentir i experimentar en les seves carns el que estan passant les dones. Va ser l’única manera per a mi de canviar la visió de la societat sobre aquest moment tan especial.