Del 31 de maig al 12 de juliol la Mostra Internacional de Films de Dones es desplega en tres programes complementaris: Cinema fora de lloc, Mostra a la Filmoteca (Panorama, Revisió d’urgència i Sessions infantils) i Sessions paral·leles. Una selecció de 24 títols que reflecteix una agenda contemporània de feminismes fílmics on es manté viva la tensió entre la forma i el contingut i s’observa l’eclosió de propostes obertes a l’evolució dels llenguatges.
Una selecció atenta als diàlegs audiovisuals entre ortodòxia i heterodòxia
D’allò personal a allò polític. Del rescat biogràfic d’una figura pionera del cinema com Margarita Alexandre a la revisió urgent i col·lectiva de la Transició a través de la recuperació dels films de Cecilia Bartolomé: Después de (I): no se os puede dejar solos i Después de (II): atado y bien atado.
De la revisió dels colonialismes més propers, amb Ta acorda ba tu el Filipinas (Sally Gutiérrez), a la lluita personal per la desestigmatització de les joves musulmanes a Lo que dirán (Nila Núñez).
De la inversió del fora de camp amb la filmació atenta de les porteries de Barcelona com a espais laborals invisibilitzats (La ciutat interior, Iso Luengo, Jorge Moneo i Andrea Ballesteros) a la mirada interrogant i incrèdula de Virginia García del Pino sobre les imatges de la política (Improvisaciones de una ardilla).
De la deconstrucció col·lectiva dels efectes del masclisme violent a Tódalas mulleres que coñezco (Xiana do Teixeiro) a la revisió feminista de la maternitat a partir del mite de Medea a Mater Amatísima (María Ruido).
De la reivindicació de les històries dels presos i preses del feixisme portuguès a Luz obscura (Susana de Sousa) a la vergonya insuportable que recorre Europa amb el tracte a les persones refugiades a Mot de passe: Fajara (Séverine Sajous i Patrícia Sánchez).
Dels tallers inclusius que mostra Down n’hi do (Mireia Ros), en què fer cinema restaura i visibilitza capacitats, a l’activisme intersexe i antiessencialista de Ni d’Ève ni d’Adam (Floriane Devigne).
De l’arxiu com a eina per al hackeig cinefàgic i la desactivació de la violència legitimada pel costum (La cosa vuestra, María Cañas) al remix visual per a la desarticulació cinematogràfica del patriarcat a Binaria (Carolina Rimini i Gustavo Galuppo).
De les ficcions com a espais narratius per a la suspensió momentània de la violència (No sóc més que una mica de Sol a la Terra, Elene Naveriani) al realisme màgic d’una representació fidel amb l’experiència infantil (Tesoros, María Novaro) o, quasi a la inversa, al surrealisme irreverent de l’experimentació postadolescent més punk (Desierto en tu mente, Marta Grimalt).
Cinema a la recerca d’imatges i narracions que puguin restituir el sentit i l’anhel de filmar. Directores, guionistes, muntadores… cineastes en peu de càmera.
