Sembla que la pel·lícula ha estat una mena de consol. He fet plorar tant homes com dones, i m’han escrit cartes explicant-me que havien hagut de sortir de la projecció per plorar. En part, perquè la història mostra que és difícil ser un home i és difícil ser una dona i com la societat dona forma i impulsa aquestes coses anomenades masculinitat i feminitat. Però el que és infinitament més important és la nostra humanitat comuna. El que no vol dir que no tinguem experiències molt diferents i que se’ns tracti de manera molt diferent a causa del gènere. Un altre consol és que la pel·lícula reconeix la complexitat de la sexualitat i la identitat i la majoria de nosaltres ens hem sentit empesos a un racó reduccionista. Les persones som molt més complicades que això.